Un acompanyament sa, bo i bonic (i un sopar complet de propina)

Sovint sentim allò de “secundaris de luxe” per definir alguns actors que poques vegades (o mai) han estat protagonistes però que en canvi brillen en papers més petits. És cert que gairebé ningú en recorda els noms, però no vol dir que no siguin importants. De fet són bàsics per una bona sèrie o pel·lícula.

Tot això ve a tomb del plat d’avui: un acompanyament. No té entitat per ser un plat principal, només l’acompanya, el complementa. Llavors per què dedicar-li un post? Doncs perquè a partir de la idea de l’acompanyament va sortir la resta del sopar. Fins aquest punt aquest petit plat és important. Per això avui l’actor secundari es mereix ser protagonista.

Ah, per cert, es tracta d’uns tomàquets farcits d’alvocat. O de “uamamole” que diu el petit. A més de bons són molt vistosos, i sense necessitat de dibuixar-los ulls i boca.

infografia guacamole

 

Anuncis

Arròs tres delícies

arros3delicies

La idea inicial era fer un arròs tres delícies clàssic, de veritat. Així estava anotat al menú mensual. Però és obrir la nevera i tot d’idees comencen a venir al cap. Així que ha acabat sent un arròs xinès una mica particular.

Tenim arròs bullit. Fins aquí normal. Pastanaga tallada a quadrets petits i feta al vapor o bullida. També normal. En canvi en lloc dels pèsols hi ha uns tirabecs. Són de la mateixa família, es podria considerar un canvi poc substancial, tot i que l’aparença varia força. Per cert, els tirabecs els hem cuit junt amb la pastanaga.

Però clar, després venen els alls tendres. Això sí que no és gaire habitual a la recepta canònica. Però és que ara en comença la temporada i en teníem mono. Així que vinga, uns alls tendres una mica sofregits que donaran alegria al plat. I de pas hi afegim una mica de col que va sobrar de l’altre dia tallada molt petita. Ara sí que la recepta comença a rarejar.

Finalment hauríem de posar-hi unes gambes, però no n’hi havia a casa. Sense gambes, no passa res. Però la truita sí que hi ha de ser. Però les fem en forma de tortita ( o sigui plana i prima) per embolcallar l’arròs com un taco. La veritat és que un petit canvi com aquest ha fet que el plat guanyés en atractiu pel petit. Amb la tonteria d’anar trencant la truita s’ha concentrat bastant més en el sopar. Els petits canvis són poderosos.

Saltejat de verdures amb minihamburgueses

saltejat

Continuem amb la verdura, amb l’intent de fer verdura atractiva, diferent, gustosa i sana. I de pas que el més petit se la mengi. Aviso d’entrada que de tota aquesta preparació tan acolorida només en va voler la pastanaga. Res més. I això que hi havia col i carxofes, que fins ara li agradaven. És un fracàs parcial.

El saltejat és molt simple. Primer netegem les carxofes i les coem al vapor durant 5 minuts perquè es facin una mica. En una paella amb oli saltegem una ceba tallada en juliana, de seguida hi afegim la pastanaga a rodanxes primes. A continuació la col tallada petita i les carxofes al vapor. Hi posem la sal i anem remenant de tant en tant fins que la verdura està feta.

Les minihamburgueses són de carn picada de vedella, sal i un pèl de pebre, fetes a la planxa. Ho servim tot junt acompanyat d’una llesca de pa torrat.

Em deixo una cosa. Vaig cometre el terrible “pecat” de treure quètxup per acompanyar les hamburgueses. Ja sé que a priori no té res de greu, i no ho vaig fer amb mala intenció. Però va acabar sent l’acompanyament de la pastanaga del nen. Només de recordar com la sucava en el quètxup m’horroritzo. Sí, així va menjar verdura, però veure’l com un guiri americà qualsevol fa mal. No tinc tan clar que la fi justifiqui els mitjans.

Una altra recepta de verdura

menestra

Estarem d’acord que, en general, la verdura bullida provoca avorriment a la majoria de gent, i ja no diguem als més petits. Però ja que estem tots conscienciats que cal menjar més verdura, el millor és que busquem noves preparacions per fer-la més atractiva, a la vista i al paladar.

Reinventar una menestra no és el súmmum de l’originalitat, per aquests mons d’internet en trobareu moltes de receptes, però aquesta petita variació va agradar a casa i dins dels problemes que hi ha perquè accepti la verdura, va tenir cert èxit.

La primera part és bullir verdura, en aquest cas patata, pastanaga i unes mongetes tendres (no són de temporada, em flagel·laré més tard) que quedaven en un calaix de la nevera. Per una altra banda saltegem uns bolets (els que tinguem més a mà) amb sal i una mica de julivert. Quan estan fets hi afegim un tomàquet pelat i tallat en juliana. Després de dos minuts a la paella hi afegim la verdura i ho barregem bé perquè quedi tot integrat.

Un cop fora del foc hi afegim trossos de pernil salat i uns ous durs tallats a octaus. Amb això tenim un plat complet perfecte per un sopar i ens serveix per fer net al calaix de la verdura.

Tomàquets farcits

tomaquetfarcit

L’arròs amb tomàquet és una aposta segura. Així doncs, perquè no donar-li una volta? Amb els mateixos ingredients i algún més d’afegit tenim un plat diferent.

Per aquest plat vam buidar uns tomàquets (madurs però sense ser-ho massa), vam bullir arròs, i vam posar aquest arròs barrejat amb una llauna de tonyina dins dels tomàquets. Tot plegat va al forn a uns 200 graus fins que el tomàquet comença a fer-se. A última hora ho gratinem amb formatge, o com en aquest cas amb una mica de pa ratllat.

És arròs amb tomàquet (i tonyina), però té una altra pinta.

Carxofes amb cloïsses

carxofescloisses

A vegades passen coses inexplicables. A en Lluc no és que li apassioni gaire la verdura últimament. De fet, feinades tenim perquè mengi alguna mongeta o una mica de carbassó. A no ser que sigui en crema, que llavors ho devora tot.

Per això semblava impossible que mengés allò que havia preparat l’àvia per dinar. El plat no és acolorit, ni diferent, ni crida l’atenció. Els colors són apagats, no hi ha contrastos. La carxofa no és la verdura més suau que hi ha precisament. I tot i això el petit va devorar aquestes carxofes amb cloïsses.

Més enllà del fet que l’àvia cuina de meravella, què pot explicar aquest canvi de comportament? Doncs no es pot explicar. Al final no se sap mai perquè un dia menja verdura i al següent no la vol ni veure. Ni tan sols serveix l’explicació que fora de casa es comporta diferent, perquè al següent àpat a casa els avis va rebutjar el carbassó d’una truita de samfaina.

En tot cas, aquest guisat de carxofes i cloïsses amb un bon sofregit de ceba era espectacular. Les carxofes tovíssimes, la ceba ben cuita i el toc marí de les cloïsses que fan un conjunt de premi.

Timbal de patata i verdures a la planxa

timbalpatataverdura

Dic timbal però també es podria anomenar milfulles, moussaka de patata, lasanya vegetal i mil denominacions més. Al cap i a la fi es tracta de capes intercalades de puré de patates amb albergínia, carbassó i tomàquet fets previament a la planxa. Coronat amb puré de patates i formatge ratllat per gratinar-lo amb un cop de forn.

La gràcia està en preparar-ho amb un motlle, deixant que es vegin bé les capes de verdures. El resultat és fantàstic per la combinació de patata amb les verdures cuites a la planxa (sobretot el tomàquet a rodanxes). No cal dir que si el puré és casolà molt millor, tot i que he de confessar que en aquesta ocasió, per allò de les presses, està fet amb puré de sobre.