Tortitas

Els dies de festa mereixen esmorzars especials. I no sempre vol dir anar a esmorzar fora de casa, que també és especial, sinó que ho poden ser dins de casa.

Un d’aquests esmorzars que necessiten una mica més de temps són les tortitas. Són un exemple de colonització cultural ianqui, però acabades de fer, calentones i amb una bona capa de bona melmelada per sobre, ens oblidem de recances culturals i demés.

Per fer-ne unes 8 o 9 de grans necessitem 200gr. de farina, 2 ous, un vas de llet, mig sobre de llevat, dues cullerades ben plenes de sucre, una cullerada d’oli  i una culleradeta de sal. No ens oblidem melmelada, mel, xarop d’auró (jarabe de arce perquè ens entenguem) o un parell d’ous ferrats (per als més valents) per acompanyar-les.

La preparació és molt senzilla. Batem els ous amb el sucre, l’oli i la llet. Només cal que quedin una mica batuts. Hi afegim la farina, la sal i el llevat i ho barregem bé amb unes varilles.

Escalfem bé una paella antiadherent (no cal posar-hi oli ni mantega) i quan estigui calenta hi posem mig cassó de massa. Quan faci bombolles la girem amb una espàtula i deixem que es faci per l’altre cantó.

Les servim acabades de fer amb l’acompanyament que desitgem. En Lluc se’n va menjar amb melmelada de maduixa que ell mateix havia fet (amb ajuda de les professores clar) per la festa de Sant Ponç a l’escola. Boníssimes.

Amanida alemanya amb una altra salsa

No ens enganyem, una amanida alemanya no és el paradigma de menjar sa, encara que porti el títol d’amanida. Alemanya tampoc té fama per la gastronomia vegetariana precisament. Però la combinació de patata, salsitxa tipus frankfurt, cogombrets, ceba tendra i força maionesa sempre ve de gust.

Hi falta verdura, és cert, però si ho acompanyem amb una plata de tomàquet amanit ja ho tenim oi? O el que vingui de gust de verdura. Algú pot dir que el frankfurt és un aliment de massa poca qualitat per donar al nen. No és qüestió de donar-li cada dia, ni cada setmana. A més, com en tot, hi ha salsitxes de diferents qualitats, és qüestió de buscar les que ens facin més el pes.

Ara centrem-nos en la recepta. Els habituals ja sabeu que tendim a canviar lleugerament les receptes tradicionals. I és clar, aquesta també. La base no té res d’estrany. Patata bullida, salsitxes tallades a rodanxes i passades lleugerament per la paella i cogombrets en vinagre tallats petits. Com a novetat una mica de margalló a rodanxes fines.

La salsa, però, no és maionesa. Ni tan sols en té. Volíem una salsa una mica més lleugera que la pogués substituir. Aquesta porta un iogurt, dos “quesitos” aixafats, una punteta de mostassa antiga, una mica de suc de llimona, sal i oli d’oliva, tot ben barrejat.

Amb una salsa així fins i tot sembla més sana l’amanida alemanya. Als nens, una salsa a base de iogurt i quesito, segur que agrada, sempre que no us passeu amb la mostassa. Per cert, la salsa lliga perfectament amb l’amanida, gairebé tant o, fins i tot, gairebé més que la tradicional maionesa.

Fideus a la cassola amb conill i carxofes

Després de les mongetes, un altre plat dels de cassola. Ja arribarà el bon temps, el sol i els plats més lleugers. Però encara no havia posat al bloc uns fideus a la cassola. Amb el que m’agraden els fideus amb carn.

En aquest cas hem aprofitat unes carxofes, que ja són al final de temporada, i una mica de conill. La combinació és boníssima, i si hi afegim els fideus, dels gruixuts i corbats, encara millor. Guardem els fins i rectes per les fideuàs de peix.

Comencem per tallar el conill. En aquest cas he fet un plat “sense feina”, he agafat unes cuixes de conill preparades per al brasa i he aprofitat que estava quasi desossada per tallar la carn de conill a trossos sense os ni greix. En una cassola de ferro a foc alt fregim el conill salpebrat. Quan estigui daurat hi afegim una mica de carn picada de porc que es farà en molt pocs minuts.

Llavors hi afegim una ceba i un pebrot italià (els verds, llargs i prims) tallat tot petit. Quan està una mica sofregit hi afegim la carxofa neta a quarts. Deixem coure uns 10 minuts a foc mig.

Quan està mig cuita la carxofa (s’acabarà de coure amb els fideus) hi afegim un parell de cullerades de tomàquet triturat. Quan comença a brillar, que vol dir que està cuit, hi posem els fideus. Donem un parell de voltes deixant que s’empapi bé del sofregit.

Llavors hi afegim aigua bullint. Anem vigilant i remenant. Quan es quedi sec hi afegim més aigua fins que estiguin els fideus cuits.  Al final rectifiquem de sal i ja ho tenim llest.

Els fideus agraden, és pasta. La carn, tan el conill com la carn picada, sempre funcionen. Una part de la verdura gairebé no es nota – la ceba i el pebrot queden molt cuits i integrats a la salseta – i la carxofa, doncs si té un bon dia se la menja bé. I sí, tenia un bon dia. I en un plat únic ho tenim tot. Amb una amanida i unes postres tenim un àpat complet.

Mongetes caldoses amb bacallà

Cap de setmana a casa + temps plujós = plat de cullera, o sigui guisat caldós. Aquesta equació normalment no falla, és el que em surt. A més el dissabte “toquen”  llegums perquè, en general, al menú de l’escola només hi apareixen un dia. I per sopar no fa gaire.

Així que aquest cop tocaven mongetes. Del ganxet. I teniem una mica de bacallà dessalat. Últimament estic molt de llegums amb peix o marisc. Va a temporades això.

Aquest plat l’hem començat posant a bullir les mongetes a l’olla a pressió, per estalviar temps i energia. De fet menteixo, aquest plat l’hem començat la nit anterior posant les mongetes a remull. Però bé, tornem als fogons. Aquestes mongetes a l’olla a pressió ha trigat 45 minuts a coure’s.  Però es poden comprar cuites o fins i tot de pot. Això sí, les hem de rentar bé.

Posem a sofregir una ceba tallada petita i una pastanaga a dauets petits. Un cop estigui la ceba transparent, o sigui cuita, hi afegim tres cullerades de tomàquet triturat. Quan sigui temporada és molt millor tomàquet natural ratllat. Deixem uns minuts.

Hi hem afegit un raig de vi blanc i deixem que s’evapori bé. Llavors hi afegim les mongetes, el bacallà sense pell i tallat a cubs i una mica del líquid de cocció dels llegums. Que faci el xup-xup uns minuts tot junt i ho acabem amb julivert picat per sobre.

L’anècdota del dia és:

- Ooooohhh peix!!! I mira mama, hi ha gambes!

No són gambes, són les mongetes. Per molt que el rectifiqués, al final ha resultat que eren gambes. Això sí, se les ha menjat totes.

L’esmorzar definitiu

Ja fa més de tres mesos, vaig expressar aquí la meva impotència amb els esmorzars. Tot venia del pas, a l’àpat del matí, del biberó al sòlid i el problema era el rebuig frontal a la llet. En aquestes deu setmanes el rebuig a la llet continua sent-hi (a casa clar, l’escola o quan estem en públic és una altra cosa). Però hem arribat a un consens sobre l’esmorzar que funciona. Tot i que intentem variar algun dia amb un sandvitx o alguna coca casolana, al final hi ha una opció que triomfa per sobre de totes: un got de suc de taronja, un iogurt natural i un plat amb cereals (arròs inflat). Està una estona jugant amb els cereals dins del iogurt, posant-n’hi i traient-ne, jugant amb la cullera… Però al final acaba esmorzant, que és del que es tracta. I a més amb una ració de fruita, una de làctic i una de cereals que, diuen els entesos, és un esmorzar equilibrat.

Gratinat de patata i coliflor

Un virus. El nen a casa. Això vol dir que ja no et pots despreocupar del dinar. Agafem el menú de l’escola, per allò d’anar seguint el que estava previst. Com que el virus no afecta la panxa pot menjar tranquil. Així, què toca? Patata, bròquil i pastanaga de primer (s’entén que bullit) i mandonguilles de segon.

Mira que era fàcil fer verdura bullida, però no me’n he pogut estar de “tunejar-ho”. Ja se sap que a la coliflor l’acompanya molt bé la beixamel. Així que al final he bullit patata i coliflor i, un cop a la safata per anar al forn, l’he ben tapat de beixamel. Formatge emmental ratllat per sobre i al gratinador.

No sé si la verdura bullida se l’hagués menjat a casa igual que fa a l’escola, per les experiències que tenim crec que hagués estat una mica més complicat. Però el plat gratinat ha volat. Fins i tot ha identificat, sense haver-li explicat abans, el gust del formatge. Apunta maneres.

Cigrons amb pop

Combinar cigrons i pop no hi era al meu receptari fins fa molt poc. Com tantes invencions a la cuina va sorgir de la necessitat d’aprofitar sobres. Allò que obres la nevera, treus tots els tuppers i amb l’excusa que es faran malbé ho barreges tot en una espècie de plat combinat… diferent. Perfecte per quan el nen ha menjat abans i toca “improvisar” el sopar pels progenitors.

Els cigrons amb pop van ser un dinar d’aquests improvisats. I el resultat va ser molt satisfactori. No m’havia plantejat que poguessin combinar tan bé. Després mirant per la xarxa me’n he adonat que no estic a l’última ni en receptes de cigrons ni en les de pop.

De totes maneres, val més tard que mai. Després de l’èxit de la primera edició ho hem repetit. I per tota la família, no deixarem el petit fora d’aquesta delícia.

Ho hem provat amb pop congelat en cru i amb pop cuit i congelat. El millor sens dubte és el primer, el segon és més dur.

Un cop tenim el pop cuit i els cigrons cuits la preparació és molt senzilla. Sofregim una ceba i un gran d’all. Hi afegim un tomàquet pelat tallat a daus.

Un cop està ben fregit hi afegim els cigrons amb un petit rajolí del líquid de cocció (o aigua) i el pop. Ho barregem bé uns minuts perquè agafi el gust. A l’últim moment hi podem posar una mica de pebre vermell dolç. Llest per servir.